Gala d’entrega dels Premis Goya 2019

Després de la cerimònia d’entrega dels Premis Goya no tinc clar si es pot parlar d’alguna pel·lícula com “la gran guanyadora”. Tot i que la majoria de les apostes estaven entre “Campeones” de Javier Fesser o “El Reino” de Rodrigo Sorogoyen, finalment la primera s’ha endut el guardó a la Millor pel·lícula -després de recollir únicament dos premis- mentre que la cinta de Sorogoyen s’endú 7 guardons a la butxaca, entre els que es troba el de Millor direcció i el de Millor guió original.

Sens dubte, un empat en tota regla. És evident que, per coherència, l’Acadèmia no podia deixar de premiar a la pel·lícula que va escollir per anar als Óscar -que a més va ser un èxit rotund de recaptació-, però que tampoc podia obviar a una de les millors produccions de l’any com és la pel·lícula de Sorogoyen. I és que de nou ha passat quelcom curiós que succeeix en moltes entregues de premis i que no deixa de sorprendre. Com és possible que la pel·lícula que obté el premi al Millor guió original, Millor muntatge, Millor direcció i Millor Actor no sigui la Millor pel·lícula? I si, segons els membres de l’Acadèmia amb dret a vot, Javier Fesser no és el millor director… com pot ser que sigui capaç de fer la Millor pel·lícula? Aquí ho deixo…

Va haver-hi premis que estaven més que anunciats i que no van sorprendre en absolut, com la Millor direcció novell per Arantxa Echevarría per “Carmen y Lola”, pel·lícula valenta que fins i tot va aconseguir col·lar-se dins la categoria de Millor pel·lícula de l’any -deixant fora a l’excel·lent “Quién te cantará” de Carlos Vermut-. Antonio de la Torre també apuntava maneres per endur-se per fi el Goya al Millor Actor, de la mateixa manera que el seu company Luís Zahera, guardonat amb el Goya al millor actor de repartiment. El Millor actor revelació estava clar que era per a Jesús Vidal, un dels “Campeones” de Fesser, qui a més a més ens va obsequiar amb un discurs d’agraïment que fou el moment més emotiu de la nit.

També era inqüestionable que Eva Llorach recolliria el premi a la Millor actriu revelació per la seva interpretació a “Quién te cantará”. Deixin-me aclarir a aquells que qüestionen que l’Acadèmia hagués inclòs a Llorach en aquesta categoria quan porta anys a l’ofici que són les pròpies productores les que decideixen quines candidatures presenten a cada categoria…

Pel que fa a la resta, totalment esperat que Isaki Lacuesta no s’aixequés del seu seient per recollir algun guardó per “Entre dos aguas”- això de premiar a pel·lícules poc acadèmiques va ser quasi una broma fa ja molts anys amb l’atreviment de La Soledad-. Bastant inesperat que Carolina Yuste s’endugués el Goya a la Millor actriu de repartiment per “Carmen y Lola”, no per falta de mèrits sinó perquè va passar per davant de la sempre solvent Ana Wagener a “El Reino”, d’una sorprenent Natalia de Molina a “Quién te cantará” però sobretot per davant d’Anna Castillo, qui en pocs dies s’ha endut un Feroz i un Gaudí com a Millor actriu de repartiment per “Viaje al cuarto de una madre” -quasi donàvem per fet que veuríem un altre discurs hilarant de Castillo-.

A Lola Dueñas, Penélope Cruz i Najwa Nimri les va desbancar com a Millor actriu protagonista Susi Sánchez per “La enfermedad del domingo” i encara que Sánchez va afirmar que Ramón Salazar li havia fet el millor regal de tota la seva trajectòria amb aquest paper, m’atreveixo a dir que precisament aquest premi el recull per aquesta trajectòria impecable i no només per aquest paper.

Molt celebrat també va ser el Goya a la Millor pel·lícula documental per “El silencio de los otros” d’Almudena Carracedo, una joia que dona veu a les víctimes del règim franquista qüestionant la Llei d’Amnistia i reflexionant sobre la memòria històrica.

I pel que fa a la tradicional Gala d’entrega, potser peco d’exigent, però un any més em va semblar avorrida, llarga i basada en el mateix esquema que han fet servir tantes edicions anteriors. El còctel, any rere any, és una barreja de diversos ingredients: pel·liculeta inicial protagonitzada pels presentadors amb aparicions d’actors i actrius, monòleg inicial amb algun acudit mordaç -aquest any podríem dir que més aviat va ser ironia fina-, entrega d’estatuetes per part de gent de la professió, record nostàlgic als que ja no hi són, discurs autocomplaent del President de l’Acadèmia, eterns agraïments dels guanyadors, alguna actuació musical i a mode de connexió entre tots aquests ingredients, algunes intervencions o gags a càrrec dels presentadors.

Si bé l’elecció de Silvia Abril i el seu consort Andreu Buenafuente va fer créixer expectatives optimistes, el cert és que la famosa parella va estar tota la nit una mica encotillada… Ni vam veure al millor Buenafuente de Late Motiv ni a la millor Silvia Abril amb les seves divertides i histriòniques actuacions. La conclusió és que els va faltar espai per a lluir-se i per improvisar, tant a un com a l’altre. Aposto a que la presentació en solitari per part de qualsevol dels dos hagués donat millor resultat.

No obstant, essent justa, algun dels ingredients del còctel de la gala ens va deixar bones sensacions, com la irònica intervenció de Màxim Huerta fent referència a la seva “brevetat”, l’aplaudida actuació de Rosalia fent una versió de “Me quedo contigo” de Los Chunguitos, Buenafuente fent de Groucho Marx, la divertida intervenció de David Broncano i Berto Romero suspesos a l’aire… Petites despuntades d’una gala amb una realització molt millorable i que en global no passarà a la història.

Ja ho deia José Coronado fa uns dies a la festa prèvia dels nominats quan li van preguntar què es podria millorar de la gala dels Goya que s’anava a celebrar a pocs dies vista: “Que no intentin imitar als americans” va afirmar l’intèrpret. Però sembla que el consell va arribar massa tard i que tampoc arriba al destinatari correcte, perquè a dia d’avui, l’Acadèmia encara no se n’ha adonat que aquest model no acaba de funcionar, encara que les dades d’audiència els inciti a pensar el contrari. Per quan una gala trencadora, diferent i arriscada? Per què costen tant els canvis?

Per acabar, afegeixo que discrepo amb aquells que diuen que la Gala dels Goya és la gran nit del cinema espanyol. Concretem: la Gala dels Goya és la festa de l’Acadèmia de Cine en la que a més a més succeeix un fenomen curiós com és que la pròpia industria reivindica davant de sí mateixa qüestions que depenen de la pròpia indústria… i a sobre s’aplaudeixen! Per sort aquest any sembla que ja se’n van adonant que la manca de públic en les produccions espanyoles no és per culpa de la pirateria sinó per la manca de bones pel·lícules. Quan hi ha bones pel·lícules les sales s’omplen i aquest any n’hem tingut bons exemples…

El cinema espanyol és molt més que l’Acadèmia de Cine. Hi ha moltes produccions que no tenen el recolzament i són menystingudes per l’Acadèmia i a les que s’enalteix en més d’un festival internacional de cinema, encara que això és un altre tema…

Aquí us deixem el Palmarès dels Premis Goya:

Millor pel·lícula: “Campeones”, de Javier Fesser

Millor direcció: Rodrigo Sorogoyen, per “El Reino”

Millor actor protagonista: Antonio de la Torre, per “El Reino”

Millor actriu protagonista: Susi Sánchez, per “La enfermedad del domingo”

Millor actor de repartiment: Luís Zahera, per “El Reino”

Millor actriu de repartiment: Carolina Yuste, per “Carmen y Lola”

Millor actor revelació: Jesús Vidal, per “Campeones”

Millor actriu revelació: Eva Llorach, per “Quién te cantará”

Millor direcció novell: Arantxa Echeverría, per “Carmen y Lola”

Millor guió original: Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen, per “El Reino”

Millor guió adaptat: Álvaro Brechner, per “La noche de 12 años”

Millor cançó original: Coque Malla, per “Este es el momento” (“Campeones”)

Millor música original: Olivier Arson, per “El Reino”

Millor disseny de vestuari: Clara Bilbao, per “La sombra de la ley”

Millor muntatge: Alberto del Campo, per “El Reino”

Millor curtmetratge d’animació: “Cazatalentos”, de José Herrera

Millor curtmetratge documental: “Gaza”, de Carles Bover i Julio Pérez

Millor curtmetratge de ficció: “Cerdita”, de Carlota Pereda

Millor so: Roberto Fernández i Alfonso Raposo per “El Reino”

Millor direcció de producció: Yousaf Bokhari, per “El hombre que mató a Don Quijote”

Millor direcció de fotografia: Josu Incháustegui, per “La sombra de la ley”

Millor direcció artística: Juan Pedro de Gaspar, per “La sombra de la ley”

Millor maquillatge i perruqueria: Sylvie Imbert, Amparo Sánchez i Pablo Perona, per “El hombre que mató a Don Quijote”

Millors efectes especials: Lluis Rivera i Laura Pedro per “Superlópez”

Millor pel·lícula iberoamericana: “Roma”, d’Alfonso Cuarón

Millor pel·lícula europea: “Cold War”, de Pawel Pawlikowsky

Millor pel·lícula d’animació: “Un día más con vida”, de Damian Nenow i Raúl de la Fuente

Millor pel·lícula documental: “El silencio de otros”, d’Almudena Carracedo i Robert Bahar